Cineastes per tothom

Destacat

Éric Toledano i Olivier Nakache

La comèdia social, un gènere versàtil

Basant-se en el clàssic cinema italià, sembla que el duo de cineastes Eric Toledano i Olivier Nakache ha trobat la fórmula per a aconseguir transmetre les seves idees a través de les pel·lícules. “Intocable”, obra que entreté, però que principalment busca enviar un missatge d’integració i cohesió social, és una de les més vistes de la història en parla no anglesa. Ara bé, en quina mesura té el cinema poder de canvi social? Si el nostre objectiu és fer arribar un missatge al màxim nombre d’espectadors i obtenir una resposta positiva, és la clau l’humor? Aparentment, si analitzem les obres d’Eric Toledano i Olivier Nakache, podria ser que sí.

Tots dos directors participen en totes les etapes de producció de les pel·lícules, la qual cosa a Europa és cada vegada més habitual. I, al costat de les seves facetes de guionistes, això els dona la llibertat necessària per a triar les històries que desitgen explicar : conflictes de classe i mobilitat social, immigració, racisme i integració cultural o exclusió de persones amb diversitat funcional, entre altres temes. I això, al seu torn, està recolzat per una societat especialment conscienciada amb la importància de la cultura, com ho és la francesa. Tenir la possibilitat d’expressar-se és el primer pas. I que l’art tingui un cert estatus atorgat per la ciutadania facilita que els autors es decideixin a explicar les unes o les altres històries i que aquestes tinguin èxit.

Éric Toledano (iqz.) i Olivier Nakache (dta.) al costat de l'actor Omar Sy, protagonista de “Intocable”. — Éric Toledano (iqz.) i Olivier Nakache (dta.) al costat de l’actor Omar Sy, protagonista de “Intocable”. Fotografía: Georges Biard. https://es.m.wikipedia.org/wiki/Archivo:Nakache_Omar_Sy_Toledano_Lumi%C3%A8res_2012.jpg

El reconeixement que Eric Toledano i Olivier Nakache tenen al seu país és, per tant, comprensible, més encara si tenim en compte la tradicional cultura política reivindicativa de gran part dels francesos. Però si volem intentar buscar resposta a les preguntes exposades en el primer paràgraf, l’interessant és l’èxit que les seves pel·lícules tenen i/o poden tenir en altres societats. Aquest fenomen té lloc també amb les obres d’altres cineastes, però en concret les seves tornen a col·locar a primera pàgina la comèdia social. I, la cosa que és segurament més important, ens plantegen múltiples interrogants que ens ajuden a intentar comprendre la funció de l’art com a motor del canvi social.

Les preguntes que ens plantegen tots dos directors poden dividir-se entre aquelles que evoquen les pel·lícules i les que sorgeixen en analitzar les mateixes. En primer lloc, les històries proposades inciten a l’espectador a replantejar-se comportaments o idees sobre certs aspectes de la vida o la societat, així com a mobilitzar-se a nivell individual o col·lectiu per una causa concreta. Mentre que en estudiar quin poder real de mobilització té el cinema i observar l’abast internacional de pel·lícules com les que nomenarem a continuació, ens podem replantejar si existeixen els valors internacionals o quines són les claus a nivell tècnic per a fer arribar un missatge a l’espectador. Eric Toledano i Olivier Nakache, potser intentant donar resposta a algunes d’aquestes preguntes, han optat en múltiples ocasions per la comèdia social. Un gènere que uneix històries fortes i crítiques amb les claus de l’humor i de l’entreteniment, entre les quals destaquen el dinamisme i la música en el cas d’aquests dos directors, i que fan d’ella un gènere molt versàtil i adaptable als objectius de l’artista.

Pel·lícules més destacades:

“Intocable” (“Intouchables”).
“C’est la vie” (“Le Sens de la fête”).
“Samba”.
“Especiales” (“Hors normes).

Eric Toledano:

París, 1971.
President de l‘Académie des César.
Productora: Ten Cinema.

Olivier Nakache:

Suresnes, 1973.
President de l’ARP (Auteurs Réalisateurs Producteurs).
Productora: Ten Cinema.

Entrevistes:

A continuació s’adjunten dos vídeos que poden resultar útils per a conèixer més en profunditat el treball dels dos cineastes i el seu concepte del setè art (tots dos en francès):

– Olivier Nakache & Eric Toledano : uneix heure en tête-*à-*tête (Télérama).

– VINYLE avec Eric Toledano – émission du 15/10/2018.

Autora: MARÍA FERREIRA

WEBGRAFÍA

Olivier Nakache. (s. f.). Unifrance. https://www.unifrance.org/annuaires/personne/307519/olivier-nakache

Éric Toledano. (s. f.). Unifrance. https://www.unifrance.org/annuaires/personne/307377/eric-toledano

Telerama. (2019, 28 octubre). Olivier Nakache & Eric Toledano : une heure en tête-à-tête. YouTube. https://www.youtube.com/watch?v=VzvXgxzBAls

Vinyle. (2019, 8 mayo). VINYLE avec Eric Toledano – émission du 15/10/2018. YouTube. https://www.youtube.com/watch?v=YRfIMe2icxk

Colaboradores de Wikipedia. (2020, 20 octubre). Éric Toledano. Wikipedia, la enciclopedia libre. https://es.wikipedia.org/wiki/%C3%89ric_Toledano

Pedro Almodóvar: el major exponent del cinema espanyol

El cineasta es recolza en els colors i la fotografia donant importància al guió i les característiques dels personatges.

El director de cinema Pedro Almodóvar als premis Goya del 2020

Pedro Almodóvar és un director, productor i guionista del cinema espanyol de major projecció internacional. Es caracteritza per una direcció audaç, una representació oberta de temàtiques diverses, i l’ús de l’estètica visual acolorida i vibrant com a punts principals. Va començar la seva carrera cinematogràfica a Madrid on va treballar a l’empresa de telecomunicacions Telefónica mentre escrivia guions i gravava curtmetratges amb la seva càmera Super-8. Va ser una de les figures més representatives de l’anomenada “movida madrilenya” durant la meitat dels anys setanta i principis dels anys vuitanta aprofitant el moment d’obertura que vivia el país després de la fi de la dictadura franquista.

El seu primer llargmetratge “Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón”, de l’any 1980, va situar-lo en el mapa i va tenir força èxit a Espanya. La pel·lícula tractava temes encara tabú com el sexe, les drogues, les relacions familiars o la música punk i el jovent sacsejant l’opinió pública. Almodóvar es va convertir en una figura important al cinema espanyol durant la dècada dels anys vuitanta amb d’altres pel·lícules com: “Laberinto de pasiones” (1982), “¿Que he hecho yo para merecer esto?” (1984), “Matador” (1986) o “La Ley del deseo” (1987). De fet, va ser després de filmar aquestes pel·lícules que va decidir muntar la seva pròpia productora, El Deseo S.A, i començar una trajectòria d’èxit comercial que el van portar a convertir-se en el màxim referent internacional del cinema espanyol dels anys vuitanta i noranta.

Tot i això, l’èxit internacional va venir de la mà del film de l’any 1988 “Mujeres al borde de un ataque de nervios” que va otorgar-li l’aplaudiment de critica i públic arreu del món. Aquesta pel·lícula va ser nominada a l’Óscar a millor pel·lícula internacional i va recollir d’altres premis internacionals. Però no va ser fins el 1999 i l’any 2002 que no va guanyar l’Óscar a millor pel·lícula estrangera i millor guió original per “Todo sobre mi madre” i “Hable con ella”, respectivament.

A més a més de dirigir, Almodóvar ha escrit la majoria dels seus guions, sovint, inspirant-se en la seva pròpia vida i en les històries que ha conegut durant la seva infantesa i la seva activitat a Madrid. Destaquen els seus colors brillants i l’estètica plasmada a la imatge i fotografia dels seus llargmetratges. L’èxit del seu cinema va continuar viu durant la dècada dels dos mil amb “Volver”, pel·lícula que s’endinsa en el món de l’Espanya rural amb les dones com a eix vertebrador de la trama. Va tenir un gran èxit de taquilla i va suposar el retrobament amb una de les seves actrius predilectes, Carmen Maura. Així doncs, “Volver”, va guanyar cinc premis Goya suposant la reconciliació entre l’Acadèmia del cinema espanyol i el mateix director després d’algunes desavinences.

Durant els darrers anys Pedro Almodóvar ha continuat fent cintes tan de drama com de comèdia arribant a fer una autobiografia a la pel·lícula “Dolor y Gloria” del 2019 que explorava la creativitat, memòria i vellesa de l’artista. Aquest fet, va suposar la seva coronació com a director de cinema amb més premis Goya, un total de set. Tanmateix, ha estat reconegut amb quatre premis Bafta, cinc premis de l’Acadèmia del Cinema Europeu o el Premi Princesa d’Astúries de les Arts.

Carla Simón, la primera directora espanyola en guanyar l’os de Berlin

La cineasta reivindica la necessitat de que l’acadèmia del cine espanyola promogui la cultura i ampli la diversitat de produccions

**Foto de Queralt Castillo Cerezuela _El país**

Carla Simón va guanyar el darrer 2021 l’os de Berlin. Aquest premi l’ha convertit en una de les cineastes més rellevants del panorama espanyol actual. Amb només dues pel·lícules en la seva carrera, ha aconseguit destacar com una de les veus més singulars i originals del cinema espanyol contemporani.

La directora va néixer el 1986 i va estudiar cinema primer a la Universitat de Califòrnia i posteriorment a l’Escola de Cinema de Londres. Va començar la seva carrera com a creadora de documentals. El 2017 va debutar en el llargmetratge de ficció amb “Estiu 1993”, pel·lícula autobiogràfica que va guanyar multiples premis en festivals internacionals, entre els quals destaquen el Gran Premi del Jurat a la Berlinale i el Gaudí a Millor Pel·lícula en català.

Estiu 1993

La pel·lícula, narra la història d’una nena que ha de viure amb la seva família adoptiva després de la mort dels seus pares. El film, va ser aclamat per la crítica pel seu relat delicat i emotiu. Va ser un èxit de taquilla i va permetre que la directora es convertís en una de les cineastes més prometedores del moment.

El 2021, Simón va estrenar la seva segona producció , “Alcarràs”, una pel·lícula documental que relata les arrels del seu pare a aquesta població catalana. La pel·lícula va ser seleccionada per a la secció oficial del Festival de Cinema de San Sebastián, i va ser guardonada amb el Premi a l’Os d’or de la Berlinale.

La carrera de Simón ha estat caracteritzada per una sensibilitat única i una capacitat per abordar temes difícils de manera colpidora i sentimental. Les seves pel·lícules han estat elogiades per la seva autenticitat i capacitat per connectar amb el públic.

Simón també està compromesa amb aconseguir que el panorama espanyol fagi un cinema més plural i amb una major diversitat de perspectives. Per ella “el cinema reflexa la vida mateixa” i per tant “és important que les dones creem històries perquè som la meitat del món”. El punt de vista de les dones directores es indubtablement diferent al dels homes i Simón creu que “hi ha d’haver una reparació històrica ja que era poc just com estaven explicats els relats, les dones i la masculinitat”.

_Alcarràs

Simón va ser guardonada als Premís Gaudí d’aquest 2023 amb tres estatuetes per “Alcarràs”, per contra no es va endur cap dels premis Goya als que estava nominada. Sobre això, la cineasta creu que calen més veus a l’acadèmia espanyola “Falta feina per fer quant a la diversitat, crec que és obvi. Però crec que aquesta feina es fa precisament començant per convidar molta més gent, més diversa, més dones… Per mi, sincerament, no va ser cap sorpresa”.

Atrapadas

A propòsit de donar veu al paper de les dones al panorama del cinema espanyol, RTVE va tirar endavant el darrer setembre del 2022 el llançament d’atrapadas, un projecte que uneix a nou personalitats del cinema: directores, actrius i productores per tal de reflexionar sobre el passat, present i futur de la industria des d’una mirada femenina.

Carla Simón ha aconseguit establir-se com una de les veus més prometedores del cinema espanyol contemporani i el seu palmarès segur que continuarà creixent i evolucionant en els propers anys.

Webgrafia

https://www.rtve.es/television/20220917/atrapadas-carla-simon-mujeres-cine-alcarras-oscar/2402269.shtml https://www.rac1.cat/cultura/20230221/105542/carla-simon-premis-goya-falta-feina-diversitat-obvi.html

Lynne Ramsay,cine evocador de lluita social

La directora escocesa es caracteritza per fer un cinema dur que posa el focus en diverses característiques de la condició humana

Lynne Ramsay és una directora escocesa que destaca per fer un cinema evocador i de lluita social. A més d’això, la escocesa ha captivat el públic i la crítica amb les seves pel·lícules. La cineasta lidera produccions que són profundament socials i estan plenes de sensibilitat i emocions. La seva filmografia s’ha centrat en les persones marginades i les diverses lluites per sobreviure en un món dur i despietat. A través dels seus films, la cineasta ha tractat temes com la pobresa, la violència, la malaltia mental i la paternitat. Ramsay és reconeguda per la seva habilitat per crear atmosferes evocadores, que permeten que els espectadors entrin en el món dels seus personatges, les seves motivacions i desitjos.

Ratcatcher, lluita social històrica

El primer llargmetratge de Ramsay, “Ratcatcher” (1999), és una pel·lícula que retrata la vida dels nens pobres de Glasgow en la època dels anys 70. La pel·lícula segueix la vida d’un jove que viu en un bloc de pisos i que anhela escapar de la seva vida quotidiana. La pel·lícula va ser elogiada per la seva capacitat per capturar la bellesa a més de transmetre perfectament la desesperació de la vida quotidiana en un barri pobre. Ramsay va ser aclamada per la seva capacitat per capturar l’esperança i la desesperança que conviuen en aquestes comunitats.

Dues produccions diverses : Morvern Callar i You were Never Really There

El segon film de Ramsay, “Morvern Callar” (2002), relata la historia d’una jove que decideix canviar la seva vida després de la mort del seu amic. El relat segueix les experiencies de la protagonista mentre viatja per Europa i busca la seva pròpia identitat. La producció va ser elogiada per la seva capacitat per crear una atmosfera evocadora i per la seva direcció de la protagonista, interpretada per Samantha Morton. En aquesta segona pelicula pròpia Ramsay relata les conseqüències dels traumes i la necessitat de les persones de trobar un sentit a les seves vides.

La producció més recent de la directora : “You Were Never Really Here” (2017), és una pel·lícula sobre un veterà de guerra que es dedica a rescatar nenes desaparegudes. La pel·lícula va ser seleccionada per a la secció oficial del Festival de Cinema de Cannes. El seu protagonista, Joaquin Phoenix va endurse el premi a la millor interpretació masculina.

Escenes de la película “ You were never really there” protagonitzada per Phoenix- radiotimes.com

Rerefons social de la seva direcció cinematogràfica

El compromís social de Ramsay es reflecteix sobretot en l’elecció dels seus temes així com en la seva forma de treballar. La directora escocesa ha estat coneguda per treballar amb actors de poc renom i per utilitzar la seva pròpia experiència personal per crear les seves pel·lícules. Això li ha permès crear guions i històries que són autèntiques i que ressonen més amb el públic.

Ramsay ha rebut diversos premis per la seva implicació social. Per això, va ser nomenada Membre de l’Ordre de l’Imperi Britànic el 2019, pel seu servei a la indústria del cinema i per la seva contribució a la representació dels problemes socials a través del cinema. També va ser guardonada el darrer 2018 amb el premi de l’Acadèmia del Cinema Europeu al Millor Guió per “You Were Never Really Here”.

Isabel Coixet: Una directora entre directors

“Totes les coses bones costen. Vaig una mica encorbada perquè m’ha tocat picar molta pedra”.

La directora Isabel Coixet durant la gal.la dels Premis Goya el 2018

Isabel Coixet és una directora barcelonina considerada una de les directores i guionistes més reconegudes i internacionals dels nostres temps. A més a més, ha realitzat tasques de producció durant més de tres dècades. Va créixer en una família de classe mitjana i té estudis de Filosofia a la Universitat de Barcelona, però ràpidament va abandonar la carrera per dedicar-se al món del cinema. La seva passió pel cinema ve des de la infantesa després de que un familiar li regalés una càmera de 8mm a la seva comunió amb la que va començar a gravar escenes familiars. Tanmateix, la vinculació amb la seva àvia, una taquillera del cine del seu barri, va fer que li interessés el món del cinema així com el so i la imatge.

Des de finals dels anys vuitanta ha estat fent films a Espanya, la primera fou, “Demasiado viejo para morir joven”, que es va estrenar el 1989. Durant els anys noranta i dos mil va rebre alavances de critica i públic com a les pel·lícules “Cosas que nunca te dije” (1996) i “Mi vida sin mí” (2003). Però, va ser amb “La vida secreta de les paraules” (2005) que va aconseguir el reconeixement internacional, guanyant diversos premis en festivals de cinema europeus, com ara la Concha d’Or al Festival de San Sebastián i el Premi Goya a la millor pel·lícula. La carrera de Coixet es caracteritza per una gran versatilitat i diversitat temàtica. Ha explorat diferents gèneres, des del drama fins a la comèdia, i ha abordat temes com la mort, la identitat, les relacions personals, la guerra o la lluita per la igualtat de gènere. Això l’ha convertit en una de les cineastes més destacades i influents del panorama cinematogràfic espanyol i europeu. Entre les seves pel·lícules destaquen “Elegy” (2008), basada en la novel·la “The Dying Animal” de Philip Roth, “Mapa de los sonidos de Tokyo” (2009), una història d’amor i assassinat ambientada a la capital japonesa, i “Nadie quiere la noche” (2015), que narra la història d’una exploradora que busca el seu marit enmig dels glaciars de l’Àrtic. Ha treballat amb actors internacionals de la talla de Juliette Binoche, Ben Kingsley, Isabelle Huppert, Monica Belluci o els espanyols Javier Bardem i Penélope Cruz.

Coixet també ha dirigit documentals, com “Invisibles” (2007), que tracta sobre la vida de persones anònimes que lluiten contra la pobresa i la desigualtat, i “Escuchando al juez Garzón” (2011), que explora la figura del jutge espanyol Baltasar Garzón i la seva tasca a la lluita contra el terrorisme. A més de la seva activitat com a directora, Coixet també ha col·laborat com a productora en pel·lícules com “Pa negre” (2010) o “The Bookshop” (2017). També ha participat en campanyes publicitàries i ha realitzat videoclips per a artistes com Moby, Bebe o Mishima. Coixet ha rebut nombrosos premis i reconeixements al llarg de la seva carrera, incloent el Premi Nacional de Cultura de Catalunya el 2016, la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts el 2020 i l’Orde de les Arts i les Lletres de França el 2021. A més, ha estat membre del jurat de diversos festivals de cinema i ha impartit conferències sobre el paper de les dones al cinema.

Guillaume Canet: cinema i equitació

” File:Guillaume Canet 2009.jpg ” de Georges Biard tiene licencia
CC BY-SA 3.0 .

Guillaume Canet és un cineasta i comediant francès nascut en un municipi francès anomenat Boulogne-Billancourt. Des de petit ha tingut un gran interès pel món dels cavalls i de l’equitació. No obstant això, aquest interès seu no sorgeix del no-res. A més els seus pares eren criadors de cavalls i això va influir molt en la seva vida personal.

Certament ara estaràs pensant: “Per què m’estan parlant de l’amor que sent Guillaume Canet pels cavalls si jo he vingut a llegir sobre cinema?”. És imprescindible destacar aquest aspecte de la seva vida personal perquè aquesta passió cap a l’equitació ha influït molt en la seva carrera com a director de cinema.

L’equitació, un pilar en la seva vida

De fet, Guillaume Canet en una entrevista va comentar que estava passant per un període complicat en la seva vida personal i el fet de reprendre la competició d’alt nivell “el va ajudar a mantenir els peus a terra”.

” File:SDC2017 Guillaume Canet CSI2.jpg ” de
Eponimm tiene licencia CC BY-SA 4.0 .

En conseqüència, Guillaume Canet va voler plasmar aquest fet tan rellevant de la seva vida en la pantalla gran amb la pel·lícula estrenada en el 2013 titulada “Jappeloup”. La seva producció està basada en la vida del genet francès Pierre Durand, amb el qual s’identifica molt. De fet, és el mateix director que interpreta el paper del protagonista! Com a resultat, la pel·lícula narra la història de com el genet francès va aconseguir guanyar la medalla d’or amb França en els jocs olímpics de Seül de 1988 amb el seu cavall Jappeloup. Però sobretot, la pel·lícula llença un missatge de superació. És a dir, ensenya com el protagonista supera tots els obstacles per a convertir-se en un genet de referència en el món.

Què vol transmetre mitjançant les seves produccions?

Malgrat els missatges inspiradors de les seves pel·lícules, Guillaume Canet no té com aspiració centrar-se en el canvi social. No obstant això, les seves produccions tracten qüestions que tenen a veure amb les relacions humanes i de gran importància en la societat. Per exemple, en la pel·lícula de “Jappeloup”, no busca tractar temes com la desigualtat entre individus ni el conflicte social. Si no que Guillaume Canet tracta de reflectir valors importants com el de la perseverança, el progrés personal, la voluntat de creure en un mateix, etc.

El seu repertori de pel·lícules és també variat. Per exemple, una pel·lícula que podríem destacar és la de “Les petits mouchoirs” perquè se centra en el valor de l’amistat i tot el que comporta aquesta. És a dir, les seves controvèrsies, el riure fins a plorar del riure, però també sobre la realitat de les amistats i com aquestes ens poden fer mal. En resum, en la seva pel·lícula vol ensenyar als espectadors que la vida són dos dies. El temps passa molt de pressa i mentre tinguem salut cal estimar a les persones, mantenir i forjar amistats.

“Mon idole” (2003)

Una altra pel·lícula destacable de Guillaume Canet és per exemple la de “Mon idole” (2003). He volgut destacar aquesta producció perquè a diferència d’unes altres, no presenta un to tan humorístic. Fins i tot, té un to dramàtic. Bàsicament, vol reflectir a través del protagonista anomenat François com el camí i l’ambició per obtenir fama i èxit pot portar a molts alts i baixos fins al punt de patir una crisi existencial.

”
Une leçon de cinéma – François Bégaudeau reçoit Guillaume Canet le jeudi 25 novembre 2010 au Gaumont Parnasse à Paris ” de y.caradec tiene licencia CC BY-SA 2.0 .

Guillaume Canet a més d’entretenir amb les seves pel·lícules ha sabut combinar i plasmar valors propis de la nostra societat en forma d’històries apassionants. Tot això, a través de pel·lícules on ha combinat emocions fortes, exaltació i entusiasme. Per aquesta raó, se centra en personatges de la vida quotidiana que es transformen davant les situacions que planteja la vida.

Astèrix i Obèlix… i Zlatan?

Per a acabar, parlarem de l’última producció de Guillaume Canet que va sortir al febrer d’aquest mateix any. La pel·lícula es titula “Astérix i Obélix: l’empire du milieu”. En una entrevista, el cineasta explica que li venia de gust honrar als mítics personatges dels còmics mantenint l’essència dels clàssics personatges d’Astèrix i Obèlix però aportant un estil propi. Tant el va apassionar aquest projecte que es va animar a interpretar a Astèrix. No obstant això, reconeix que al principi li venia de gust interpretar el paper de Cèsar. Així i tot, el van acabar convencent que interpretés al petit gal perquè tenia el caràcter “conqueridor” i alhora “molest” del personatge.

En definitiva, Guillaume Canet ha demostrat ser un cineasta esplèndid que a través d’una grandíssima varietat de produccions ha sabut tractar molts aspectes i valors presents en la nostra societat. Què podem esperar d’ell de cara al futur? No ho sabem. Però el fet que hagi incorporat al famós jugador de futbol Zlatan Ibrahimovic en la seva pel·lícula d’Astèrix i Obèlix, ja ens demostra que aquest cineasta mai ens deixarà de sorprendre. Si encara no has vist cap producció seva, no sé a què estàs esperant.

Autor: Dani León

Bibliografia

Média, P. (2023, 3 febrero). Guillaume Canet – La biographie de Guillaume Canet avec. Gala.fr. https://www.gala.fr/stars_et_gotha/guillaume_canet

Le Point.fr. (2010, 16 octubre). Dans «Les petits mouchoirs», Guillaume Canet «voulait filmer l’amitié». Le Point. https://www.lepoint.fr/culture/dans-les-petits-mouchoirs-guillaume-canet-voulait-filmer-l-amitie-16-10-2010-1250368_3.php

France Inter. (2023, 25 enero). Guillaume Canet : «J’ai voulu faire un film à la hauteur de nos héros gaulois». YouTube. https://www.youtube.com/watch?v=fGJd23WdMYo

Terrel, A. (2019, 7 diciembre). Guillaume Canet évoque sa passion pour l’équitation : «Cette pratique m’aide à avoir les pieds sur terre». Europe 1. https://www.europe1.fr/culture/guillaume-canet-sur-sa-passion-pour-lequitation-cette-pratique-maide-a-avoir-les-pieds-sur-terre-3935992

Pierrette, M. (2023, 31 enero). Astérix : Guillaume Canet ne voulait pas jouer le petit gaulois dans L’Empire du Milieu. AlloCiné. https://www.allocine.fr/article/fichearticle_gen_carticle=1000010122.html

Juan Antonio Bayona: un geni del cinema de terror

“M’encanta el cinema de terror, sempre m’ha agradat”

“Archivo:Bayona en la alfombra roja de los Premios Goya 2017.jpg” de Ruben Ortega tiene licencia CC BY-SA 4.0.
Para ver una copia de esta licencia, visite https://creativecommons.org/licenses/by-sa/4.0/?ref=openverse.

D’on ve el seu èxit?

Juan Antonio Bayona (o directament Bayona) és un director de cinema espanyol reconegut a escala mundial gràcies a les seves produccions de gran impacte visual. El seu èxit ha sigut progressiu. Abans de tot, Bayona es va iniciar en el món cinematogràfic sent assistent de direcció en algunes pel·lícules espanyoles com per exemple “Los otros” o “El final de la noche”. No obstant això, va ser l’any 2007 quan Bayona va dirigir la seva primera pel·lícula titulada “El orfanato”. Una producció del gènere de terror que va tenir un èxit rotund a Espanya. Fins i tot, la pel·lícula de Bayona va estar nominada als premis Goya d’aquell mateix any. Res malament per a ser la primera pel·lícula que dirigeix!

En veritat, tota primera pel·lícula per un cineasta és molt important perquè sense dubte pot definir el seu avenir professional. Abans del seu primer gran èxit, Bayona només havia treballat en comèdies o tragicomèdies, i llançar-se al gènere de terror va ser una cosa innovadora que li va agradar. De fet, quan Bayona li va comentar al seu productor Guillermo del Toro la idea d’endinsar-se en el gènere de terror, el mateix director reconeix que el seu company es va sorprendre: “Li va estranyar molt, perquè no m’associava per res amb el terror”.

Arran d’aquest èxit, podem dir que Bayona ha revolucionat el cinema de terror. Però també ha executat obres mestres d’altres gèneres com per exemple “Lo imposible”(2012). Sens dubte, és una gran recomanació que us podem fer des del nostre blog. Va tenir un èxit brutal i va rebre una gran quantitat de nominacions i premis com cinc premis Goya (entre altres).

“TIFF 2012 – The Impossible” de jbach tiene licencia CC BY-NC-ND 2.0.
Para ver una copia de esta licencia, visite https://creativecommons.org/licenses/by-nd-nc/2.0/jp/?ref=openverse

Les lliçons de vida mitjançant la ficció

Una cosa que podem destacar de les pel·lícules de Bayona són també els missatges que transmet als espectadors. El cineasta espanyol reflecteix a través de la pantalla grans temes socials i emocionants que són rellevants per a la nostra societat. La seva pel·lícula “Un monstruo viene a verme” és un gran exemple. Bayona va tractar de plasmar com la societat s’enfronta als problemes de salut i a la mort, però sobretot, com s’ha d’afrontar aquestes situacions tan complicades. Bàsicament, la història tracta d’un nen que passa per un dels moments més difícils de la seva vida: els seus pares es van separar, ha d’afrontar la mort pròxima de la seva mare malalta de càncer i en el col·legi pateix assetjament escolar.

En definitiva, tot això suposa un calvari pel nen. En respecte a això, en una entrevista sobre la pel·lícula Bayona va deixar clar que la malaltia ha de servir com “un recordatori per soltar-nos i ser prou valent per explicar la veritat, que a vegades és molt dur d’explicar”. D’aquí la importància que li dona Bayona a la figura del monstre, ja que aquest representa les emocions reprimides del nen i la necessitat d’acceptar la seva situació per poder continuar endavant en la vida. Una autèntica metàfora i lliçó de vida transmesa a través de la fantasia. A Bayona, en efecte, li agrada introduir la fantasia en les seves produccions per a explicar la realitat.

Cinema i ecologia?

“Jurassic World: Fallen Kingdom” de juancarlosuribegarza está marcado con Public Domain Mark 1.0.
Para ver los términos, visite https://creativecommons.org/publicdomain/mark/1.0/?ref=openverse.

Finalment, tampoc podem passar per alt la gran feina de Bayona amb la seqüela de “Jurassic World: el reino caído”. Com a resultat, Bayona va superar les expectatives esperades i va realitzar una autèntica joia cinematogràfica amb moltes emocions i amb un clar missatge: la necessitat que nosaltres com a societat cuidem i protegim la biodiversitat i el medi ambient.

De fet, hi ha una escena que il·lustra molt bé aquest missatge i és quan els protagonistes s’adonen que els dinosaures estan en perill de morir a causa d’una imminent irrupció del volcà. En comptes de deixar que els dinosaures morin per culpa de la catàstrofe natural, el personatge interpretat per Bryce Dallas Howard suggereix salvar-los i portar-los a un lloc segur perquè puguin sobreviure. Bayona aconsegueix així que empatitzem amb els dinosaures. En efecte, és un clar missatge de Bayona sobre la necessitat de protegir i preservar tota forma de vida en el nostre planeta.

En conclusió, Bayona és un dels cineastes amb més talent que hi ha en l’actualitat. Les seves pel·lícules tenen una història amb uns rerefons que enganxen, amb una gran narrativa i sobretot un ús increïble dels efectes especials. Si ets amant del cinema, a què esperen per introduir-te en el meravellós món Bayona?

Bibliografia

L. (2016, 3 octubre). J.A. Bayona: ‘Un monstruo viene a verme’, “es una verdad dolorosa pero curativa”. YouTube. https://www.youtube.com/watch?v=E3yoUFtvUCE&feature=youtu.be

MeseguerBarcelona, A. (2018, 7 junio). J. A. Bayona logra lo imposible con ‘Jurassic World: El reino caído’. La Vanguardia. https://www.lavanguardia.com/cultura/20180607/444152467356/bayona-logra-imposible-jurassic-world-el-reino-caido.html

G. (2019, 9 agosto). Bayona: «Me gusta la fantasía para hablar de la realidad». GARA. https://www.naiz.eus/eu/hemeroteca/gara/editions/2019-05-11/hemeroteca_articles/bayona-me-gusta-la-fantasia-para-hablar-de-la-realidad

«El orfanato»: Un clásico de terror con origen en «Los Serrano» y Guillermo del Toro. (2021, 1 marzo). Fotogramas. https://www.fotogramas.es/noticias-cine/a35612676/el-orfanato-ja-bayona-origen-pelicula-rodaje/

J. A. Bayona: Biografía y filmografía. (2022, 2 septiembre). AlohaCriticón. https://www.alohacriticon.com/cine/actores-y-directores/j-a-bayona/

Steven Spielberg: el poder de l’entreteniment

De La llista de Schindler a Els arxius del Pentàgon, passant per E.T.

Imagen: Gage Skidmore (https://www.flickr.com/photos/22007612@N05/36150879236)

En nombroses ocasions, quan parlem de cinema social sembla que en aquesta categoria només entren pel·lícules que es defineixen obertament com a tal i intenten transmetre un missatge polític explícit. Aquesta delimitació deixa fora a nombroses obres que, des d’altres enfocaments, també aporten un producte de gran valor social i pedagògic. Entre elles trobem alguns dels èxits de Steven Spielberg, com ara La llista de Schindler, Els arxius del Pentàgon o la ja clàssica pel·lícula de ficció E.T.

Els canvis socials poden produir-se de múltiples formes i perquè un es dugui a terme són necessaris diferents requisits. No sols únicament el coneixement és imprescindible, sinó que la motivació i inspiració també són claus, i aquestes es poden aconseguir des de la ficció o pel·lícules que a priori no consideraríem de denúncia.

La llista de Schindler (1993), segurament la major obra de Steven Spielberg, té un paper social molt important, malgrat que no és una crítica a una situació actual. Aquest emotiu i impactant retrat de l’Holocaust és, com altres pel·lícules i llibres sobre aquest tema, imprescindible per a no oblidar la Segona Guerra Mundial. I quan una pel·lícula té tant de potencial el públic que abasta i la intensitat amb la qual el fa és molt major. Gràcies a aquesta pel·lícula el director va guanyar el seu primer Oscar a Millor Direcció i a Millor Pel·lícula.

Els fets que relata estan inspirats en la història real de Oskar Schindler (Liam Neeson). Un home ambiciós en els negocis i pròxim als alts mandataris alemanys que, després de comprar una fàbrica a Cracòvia durant l’ocupació i emprar polonesos jueus, s’adona de l’horror nazi i decideix utilitzar la mateixa per a protegir la vida dels seus empleats. Indiferència és segurament una de les poques sensacions que no s’experimenten durant la pel·lícula.

La inspiració que, com ja comentem, és imprescindible per a qualsevol espècie d’activisme o compromís social i polític, també és característica d’altres films de Steven Spielberg. Els arxius del Pentàgon (2017) aconsegueixen estimular amb èxit aquest sentiment en l’espectador, i no sols a aquells que siguin periodistes. Narra els esdeveniments ocorreguts en 1971, quan el New York Times i el Washington Post van treballar units per a revelar els papers que ocultaven informació relativa a la Guerra de Vietnam. Aquest relat sobre la llibertat de premsa i el paper dels mitjans de comunicació està d’absoluta actualitat, malgrat que faci referència al mandat de Nixon.

Finalment, cal destacar que l’entreteniment de ficció també pot tenir un paper social rellevant, es busqui o no. No sols la transmissió de missatges polítics té un impacte en el públic, sinó que les reflexions personals i emocions que se suggereixen als espectadors com a individus són un dels aspectes més importants del cinema. Fins i tot l’entreteniment com a tal pot considerar-se una funció social del setè art, per la qual cosa cobra gran transcendència. En el sector de la ciència-ficció i el cinema infantil, del qual no se sol escriure massa, E.T., l’extraterrestre (1982) de Steven Spielberg és un de les icones de la història de l’audiovisual.

Autora: María Ferreira.

Webgrafía:

Mullor, M. (2023, 9 febrero). Las 21 mejores películas de Steven Spielberg, en ranking. Fotogramas. https://www.fotogramas.es/noticias-cine/g37210207/steven-spielberg-mejores-peliculas-ranking/

JR: pot l’art canviar el món?

El fotògraf francès JR bat les barreres entre creadors i espectadors en un documental al costat d’Agnès Varda

Jean René, més conegut com JR, és el fotògraf amb la galeria d’art més gran del món: el carrer. Les seves ja famoses impressions a gran escala s’han convertit en obres revolucionàries que busquen arribar directament a la ciutadania trencant totes les fronteres entre l’artista i el públic. Les imatges que omplen des dels carrers de París, a la façana de les piràmides d’Egipte o nombrosos museus internacionals, busquen causar un impacte de caràcter social en el públic. I és aquest objectiu el que JR també ha decidit perseguir a través del cinema.

El documental Cares i Llocs, dirigit i realitzat al costat de la ja morta icònica cineasta Agnès Vardà és un d’aquests exemples. El concepte de canvi o progrés social pot entendre’s de moltes maneres, i és per això que també les maneres de contribuir a aquestes transformacions són molt variades i no sempre és possible arribar a un consens sobre si una acció està complint els seus objectius sobre aquest tema. El que és clar, i així ho demostren tots dos artistes, fer partícips de la cultura o d’un projecte social o polític a la ciutadania és un element clau per a crear alguna espècie de mobilització. Aquesta pot anar des de visibilitzar a augmentar l’interès en la cultura o la política, denunciar una situació, etc., però comptar amb la participació de la població sempre és fonamental.

En aquest documental, JR i Agnès Varda recorren la França rural en una furgoneta dotada d’una gran impressora. Al llarg d’aquest viatge, van retratant els rostres dels locals i pegant-los en façanes i altres construccions. A vegades representant una idea o missatge concret i a vegades amb l’únic, però important, propòsit de posar a les persones en primera línia, fer-les protagonistes. Com a resultat, va sortir una emotiva, personal i interessant pel·lícula que va ser nominada a premis de la talla dels Oscar o els Cessar i va participar amb èxit en festivals internacionals, destacant la seva estrena a Cannes, on va ser premiada amb l’oeil d’or a millor documental en 2017.

Més enllà d’aquest, JR ha estrenat posteriorment altres documentals que continuen en aquesta línia, quant a l’objectiu últim es refereix. Analitzant-los arribem a la conclusió que JR acaba fent una labor que entremescla activitats pròpies del cinema, de la fotografia i del periodisme, sempre amb un activisme darrere, o això sembla. A través de l’art aconsegueix definir realitats que, al meu judici, podrien funcionar com una finestra a una denúncia que porti amb si la intenció de crear un major enteniment i acostament social. Les seves obres, que són exposades normalment a l’aire lliure, pot ser que, a vegades, siguin traslladades al cinema per a poder arribar a un públic més ampli, que no pot presenciar-les en directe, a part de per a explicar una altra part de la història o el procés de creació al qual no tenim accés únicament per mitjà de la imatge. Paper & Glue seria un altre exemple.

https://www.jr-art.net/projects/giants-border-mexico

https://www.jr-art.net/projects/giants-brandeburg-gate-berlin

Per als quals els interessi el seu treball com a fotògraf, aquests últims mesos JR està involucrat en diversos projectes. Entre ells destaca el de “Déplacé·e·s”, a manera de protesta per la situació dels refugiats, destacant l’obra d’Ucraïna, i “Woman, Life, Freedom”, que va començar sent una mostra de solidaritat amb les dones iranianes. Quant a l’últim al cinema, cal ressaltar el curtmetratge The past goes fast, al costat de Robert De Niro.

Autora: María Ferreira.

WEBGRAFÍA:

JR-art. (s. f.). https://www.jr-art.net/

Alejandro Amenábar, una figura clau del cinema espanyol

Fem un repàs a la vida i obra d’Alejandro Amenábar, un dels directors més reconeguts del cinema espanyol

Alejandro Amenábar s’ha convertit en els darrers vint i cinc anys en una figura clau del cinema espanyol. Va néixer a Santiago de Xile tot i què un any després es va traslladar a Madrid amb els seus pares pel cop d’estat d’Augusto Pinochet. Va créixer entre dues cultures, fet, que el va donar una sèrie de referències i vivències que es veuen reflectides a la seva filmografia. Tot i això, sempre s’ha declarat com un ciutadà espanyol tot i que no descarta tornar al seu país natal per rodar pel·lícules o series sobre les atrocitats de la dictadura xilena.

Des de petit ha estat un apassionat de les imatges i un dels seus passatemps preferits ha estat el de jugar amb les cintes de vídeo que hi havia per casa. La seva pel·lícula preferida és 2001: una odissea a l’espai de Kubrick on va descobrir un gran interès per les imatges i la música. Amb el temps va destacar en la composició i toca alguns instruments com el piano o la guitarra. Ha realitzat la majoria de bandes sonores de les seves pel·lícules i en moments d’aturades de rodatges ha realitzats composicions per a films d’altres directors.

Als anys noranta cursa estudis d’imatge i so a la Universitat Complutense de Madrid que compaginava amb els seus primers projectes de realitzador. Tot i això va abandonar els estudis per una assignatura de realització i a conseqüència del seu èxit com a creador de curtmetratges. Les seves cintes van despertar la curiositat de nombrosos productors i directors espanyols com el català Bigas Luna. Però, sense cap mena de dubte, va ser la pel·lícula Tesis del 1996 que el va portar al reconeixement unànime tant del públic com de la critica. A partir d’aquí, va iniciar una ascendent carrera comercial que el va posicionar entre els millors directors de cinema espanyol del moment.

A això van ajudar les candidatures als premis Goya o els premis del cinema europeu. L’any següent la pel·lícula Abre los ojos, amb un pressupost més ambiciós i actors ja instaurats al cinema com Penélope Cruz el van catapultar a l’esfera americana i Hollywood es va interessar pels seus projectes. Tot i que la segona part “a l’americana” no va tenir el mateix èxit que la primera aquests anys li van servir pel llançament internacional amb el reconeixement a d’altres festivals com Sundance, Cannes o Berlín.

Amb la pel.lícula Los Otros treballa amb actrius de la talla de Nicole Kidman en una cinta de suspens que fou pionera per ser el primer cas d’una coproducció a la industria espanyola d’aquestes magnituds. En aquesta pel·lícula podem veure una de les influències més clares de la filmografia d’Alejandro Amenábar, el cinema de Hitchcock. Aquesta pel·lícula suposa la seva consolidació cinematogràfica amb un gran èxit comercial. Darrerament, l’any 2004 Amenábar fa un acostament a la temàtica de la mort i tot allò que gira al seu voltant amb la pel·lícula Mar adentro. D’una o altra manera la mort sempre havia estat lligada a la seva filmografia però en aquesta cinta ho podem veure d’una manera més evident.

Aquesta pel·lícula el porta a un punt d’inflexió a la seva carrera amb l’entrega de 14 premis Goya, un Globus d’Or i l’òscar a millor pel·lícula de parla no anglesa. Els darrers anys ha fet d’altres títols destacables compaginant-ho amb la composició de bandes sonores per a d’altres directors. Àgora (2009) Regresión (2015) o Mientras dure la guerra (2019) han estat alguns dels seus títols més celebrats els darrers anys. Tot i això ha realitzat algunes series per a televisió com La Fortuna, de l’any 2021, i ha col·laborat en l’elaboració d’alguns guions.

Ladislau Pi

Premios Goya 2019 – Alejandro Amenabar.jpg – Wikimedia Commons. (2019a, febrero 2). https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Premios_Goya_2019_-_Alejandro_Amenabar.jpg

Martín, J. P. (2022a, marzo 31). Todas las películas de Alejandro Amenábar, ordenadas de peor a mejor. Fotogramas. https://www.fotogramas.es/noticias-cine/g39581270/alejandro-amenabar-mejores-peliculas/

Wikipedia contributors. (2022, 8 noviembre). Alejandro Amenábar. Viquipèdia, l’enciclopèdia lliure. https://ca.wikipedia.org/wiki/Alejandro_Amen%C3%A1bar

Alejandro Amenábar. Cine. Biografía y obras en España es cultura. (s. f.). http://www.xn--espaaescultura-tnb.es/es/artistas_creadores/alejandro_amenabar.html

https://www.buscabiografias.com/biografia/verDetalle/2188/Alejandro%20Amenabar

Leticia Dolera, una nova ficció amb perspectiva de gènere

Leticia Dolera recull les inquietuds d’una nova ficció televisiva que busca la reflexió social des d’una perspectiva de gènere però amb un to de comedia.

Leticia Dolera en un acte d'inaguració de la marca Hispanitas

Autor de la imatge : influencia marketing . Llicencia : creative commons

Leticia Dolera es una actriu , guionista i directora de cinema nascuda a Barcelona. Dolera s’inicia a la televisió l’any 2000 com a actriu amb aparicions en sèries com ara Al salir de classe , Los serrano , Hospital Central o Bajo Sospecha. També va ser part de series estrangeres com ara la britànica Mad Dogs (2014), produccions franceses com Petits Meurtres en famille o la estatunidenca The nightmane Worlds of H.G Wells. En cinema destaca sobretot pels seus papers en El otro lado de la cama (2002) i la multipremiada La novia (2015).

En la seva faceta com a directora i guionista, després de dirigir diversos curtmetratges Dolera va produir el seu primer llargmetratge Requisitos para ser una persona normal. Aquesta producció del 2015 la va portar a rebre el premi a millor guinoista novella del Festival de Màlaga i a nominacions als Goya i als premis Feroz en la categoria de millor comedia i millor direcció revelació.

L’èxit de la Vida Perfecta

Després del seu primer èxit la guionista va dirigir el darrer 2019 la serie Vida perfecta , en la que ella és guionista, directora i actriu protagonoista . La serie es una drama-comedia generacional que mostra les expectatives frustrades de tres protagonistes que s’enfronten als diferents reptes dels inicis de la vida adulta. La particularitat però, es que Leticia Dolera fa un relat amb perspectiva de gènere i al llarg dels 6 episodis planteja escenes i qüestions sobre l’univers femení , des de les parelles obertes, la masculinitat no hègemonica, l’estigma de la regla, la masturbació femenina o la depresió postpart.

A Vida perfecta la guionista relata també la història d’un personatge discapacitat i la seva relació amb la paternitat amb una visió transparent. En definitiva , l’objectiu de la cineasta en aquesta producció és desafiar les regles establertes socialment atorgant un relat divers i diferent de l’experiència de la dona contemporània quan arriba als 30 anys. El darrer 2021 es va estrenar la segona temporada de la serie a Movistar + amb molt d’éxit. Si ets una persona que busca veure una serie diversa i diferent que desmonta mites sobre la femenitat, t’has de mirar Vida perfecta.

Leticia Dolera i el seu compromís feminista

Com bé s’evidencia a Vida perfecta la guionista es famosa per mostrar el seu compromís amb la causa feminista en la direcció dels seus continguts, ja que creu que: “Sin las mujeres cineastas el relato cultural està incompleto”. Per a la actriu “ El cinema es formador de caràcters masculins i femenins i es la nostra responsabilitat que en les produccions s’ensenyin una pluralitat d’existències femenines i masculines”.

El cinema incideix sens dubte en l’imaginari col·lectiu i dona una visió d’aquelles caracteristiques adecuades per “ser un home “ com ara el valor , la independencia o la seguretat. De la mateixa manera la dona es troba amb una serie d’expectatives a complir. “ El cine también es un lugar de reflexión, me pregunto si todos los héroes y anti-héroes (masculinos) son también vulnerables, inseguros o miedosos. Si son personajes que dedican tiempo de su vida a la crianza y educación de sus hijos, o si ven a sus compañeras mujeres como iguales” deia la cineasta en una entrevista per El país .

Dolera busca que aquell que rebi el seu contingut reflexioni sobre diverses problemàtiques socials des d’una perspectiva de gènere però amb un to de comedia. Es per aquest compromís que el 2017 va ser galardonada amb el premi Bacardí Sitges al Espiritu indomable. Aquest enfocament feminista l’ha convertit en una figura polémica ja que s’he l’ha aplaudit per trencar tabús però se l’ha acusat al mateix temps de comercialitzar la causa feminista.

Bibliografia/ referencies

Dolera, L. (2022, September 6). Cuando las películas enseñan “qué es ser un hombre.” Retrieved January 29, 2023, from Ediciones EL PAÍS S.L website: https://elpais.com/babelia/2022-09-06/cuando-las-peliculas-ensenan-que-es-ser-un-hombre.html

Institut Ramon Llull. (n.d.). Les directores ja no són una excepció al cinema català. Retrieved January 29, 2023, from Llull.cat website: https://www.llull.cat/catala/actualitat/actualitat_noticies_detall.cfm?id=39045&url=les-directores-ja-no-son-excepcio-cinema-catala.htm

López, C. (2021, November 17). La catarsis de los treinta. Ocho temas tabúes de la mujer actual según ‘Vida perfecta.’ Retrieved January 29, 2023, from Ediciones EL PAÍS S.L website: https://elpais.com/television/nueva-tele/2021-11-17/la-catarsis-de-los-treinta-ocho-temas-tabues-de-la-mujer-actual.html

Sánchez, A. S. (2021, October 26). ‘Vida perfecta’: todo sobre la segunda (y última) temporada de la serie de Leticia Dolera en Movistar+. Retrieved January 29, 2023, from Vogue España website: https://www.vogue.es/living/articulos/vida-perfecta-detalles-segunda-temporada-series-movistar

Sánchez-Mellado, L. (2021, November 28). Leticia Dolera: “Estoy descubriendo los grises, no todo es blanco o negro.” Retrieved January 29, 2023, from Ediciones EL PAÍS S.L website: https://elpais.com/television/2021-11-28/leticia-dolera-estoy-descubriendo-los-grises-no-todo-es-blanco-o-negro.html