Steven Spielberg: el poder de l’entreteniment

De La llista de Schindler a Els arxius del Pentàgon, passant per E.T.

Imagen: Gage Skidmore (https://www.flickr.com/photos/22007612@N05/36150879236)

En nombroses ocasions, quan parlem de cinema social sembla que en aquesta categoria només entren pel·lícules que es defineixen obertament com a tal i intenten transmetre un missatge polític explícit. Aquesta delimitació deixa fora a nombroses obres que, des d’altres enfocaments, també aporten un producte de gran valor social i pedagògic. Entre elles trobem alguns dels èxits de Steven Spielberg, com ara La llista de Schindler, Els arxius del Pentàgon o la ja clàssica pel·lícula de ficció E.T.

Els canvis socials poden produir-se de múltiples formes i perquè un es dugui a terme són necessaris diferents requisits. No sols únicament el coneixement és imprescindible, sinó que la motivació i inspiració també són claus, i aquestes es poden aconseguir des de la ficció o pel·lícules que a priori no consideraríem de denúncia.

La llista de Schindler (1993), segurament la major obra de Steven Spielberg, té un paper social molt important, malgrat que no és una crítica a una situació actual. Aquest emotiu i impactant retrat de l’Holocaust és, com altres pel·lícules i llibres sobre aquest tema, imprescindible per a no oblidar la Segona Guerra Mundial. I quan una pel·lícula té tant de potencial el públic que abasta i la intensitat amb la qual el fa és molt major. Gràcies a aquesta pel·lícula el director va guanyar el seu primer Oscar a Millor Direcció i a Millor Pel·lícula.

Els fets que relata estan inspirats en la història real de Oskar Schindler (Liam Neeson). Un home ambiciós en els negocis i pròxim als alts mandataris alemanys que, després de comprar una fàbrica a Cracòvia durant l’ocupació i emprar polonesos jueus, s’adona de l’horror nazi i decideix utilitzar la mateixa per a protegir la vida dels seus empleats. Indiferència és segurament una de les poques sensacions que no s’experimenten durant la pel·lícula.

La inspiració que, com ja comentem, és imprescindible per a qualsevol espècie d’activisme o compromís social i polític, també és característica d’altres films de Steven Spielberg. Els arxius del Pentàgon (2017) aconsegueixen estimular amb èxit aquest sentiment en l’espectador, i no sols a aquells que siguin periodistes. Narra els esdeveniments ocorreguts en 1971, quan el New York Times i el Washington Post van treballar units per a revelar els papers que ocultaven informació relativa a la Guerra de Vietnam. Aquest relat sobre la llibertat de premsa i el paper dels mitjans de comunicació està d’absoluta actualitat, malgrat que faci referència al mandat de Nixon.

Finalment, cal destacar que l’entreteniment de ficció també pot tenir un paper social rellevant, es busqui o no. No sols la transmissió de missatges polítics té un impacte en el públic, sinó que les reflexions personals i emocions que se suggereixen als espectadors com a individus són un dels aspectes més importants del cinema. Fins i tot l’entreteniment com a tal pot considerar-se una funció social del setè art, per la qual cosa cobra gran transcendència. En el sector de la ciència-ficció i el cinema infantil, del qual no se sol escriure massa, E.T., l’extraterrestre (1982) de Steven Spielberg és un de les icones de la història de l’audiovisual.

Autora: María Ferreira.

Webgrafía:

Mullor, M. (2023, 9 febrero). Las 21 mejores películas de Steven Spielberg, en ranking. Fotogramas. https://www.fotogramas.es/noticias-cine/g37210207/steven-spielberg-mejores-peliculas-ranking/

JR: pot l’art canviar el món?

El fotògraf francès JR bat les barreres entre creadors i espectadors en un documental al costat d’Agnès Varda

https://www.jr-art.net/about

Jean René, més conegut com JR, és el fotògraf amb la galeria d’art més gran del món: el carrer. Les seves ja famoses impressions a gran escala s’han convertit en obres revolucionàries que busquen arribar directament a la ciutadania trencant totes les fronteres entre l’artista i el públic. Les imatges que omplen des dels carrers de París, a la façana de les piràmides d’Egipte o nombrosos museus internacionals, busquen causar un impacte de caràcter social en el públic. I és aquest objectiu el que JR també ha decidit perseguir a través del cinema.

El documental Cares i Llocs, dirigit i realitzat al costat de la ja morta icònica cineasta Agnès Vardà és un d’aquests exemples. El concepte de canvi o progrés social pot entendre’s de moltes maneres, i és per això que també les maneres de contribuir a aquestes transformacions són molt variades i no sempre és possible arribar a un consens sobre si una acció està complint els seus objectius sobre aquest tema. El que és clar, i així ho demostren tots dos artistes, fer partícips de la cultura o d’un projecte social o polític a la ciutadania és un element clau per a crear alguna espècie de mobilització. Aquesta pot anar des de visibilitzar a augmentar l’interès en la cultura o la política, denunciar una situació, etc., però comptar amb la participació de la població sempre és fonamental.

https://www.jr-art.net/about

En aquest documental, JR i Agnès Varda recorren la França rural en una furgoneta dotada d’una gran impressora. Al llarg d’aquest viatge, van retratant els rostres dels locals i pegant-los en façanes i altres construccions. A vegades representant una idea o missatge concret i a vegades amb l’únic, però important, propòsit de posar a les persones en primera línia, fer-les protagonistes. Com a resultat, va sortir una emotiva, personal i interessant pel·lícula que va ser nominada a premis de la talla dels Oscar o els Cessar i va participar amb èxit en festivals internacionals, destacant la seva estrena a Cannes, on va ser premiada amb l’oeil d’or a millor documental en 2017.

Més enllà d’aquest, JR ha estrenat posteriorment altres documentals que continuen en aquesta línia, quant a l’objectiu últim es refereix. Analitzant-los arribem a la conclusió que JR acaba fent una labor que entremescla activitats pròpies del cinema, de la fotografia i del periodisme, sempre amb un activisme darrere, o això sembla. A través de l’art aconsegueix definir realitats que, al meu judici, podrien funcionar com una finestra a una denúncia que porti amb si la intenció de crear un major enteniment i acostament social. Les seves obres, que són exposades normalment a l’aire lliure, pot ser que, a vegades, siguin traslladades al cinema per a poder arribar a un públic més ampli, que no pot presenciar-les en directe, a part de per a explicar una altra part de la història o el procés de creació al qual no tenim accés únicament per mitjà de la imatge. Paper & Glue seria un altre exemple.

https://www.jr-art.net/projects/giants-border-mexico
https://www.jr-art.net/projects/giants-brandeburg-gate-berlin

Per als quals els interessi el seu treball com a fotògraf, aquests últims mesos JR està involucrat en diversos projectes. Entre ells destaca el de “Déplacé·e·s”, a manera de protesta per la situació dels refugiats, destacant l’obra d’Ucraïna, i “Woman, Life, Freedom”, que va començar sent una mostra de solidaritat amb les dones iranianes. Quant a l’últim al cinema, cal ressaltar el curtmetratge The past goes fast, al costat de Robert De Niro.

Autora: María Ferreira.

WEBGRAFÍA:

JR-art. (s. f.). https://www.jr-art.net/

Éric Toledano i Olivier Nakache

La comèdia social, un gènere versàtil

Basant-se en el clàssic cinema italià, sembla que el duo de cineastes Eric Toledano i Olivier Nakache ha trobat la fórmula per a aconseguir transmetre les seves idees a través de les pel·lícules. “Intocable”, obra que entreté, però que principalment busca enviar un missatge d’integració i cohesió social, és una de les més vistes de la història en parla no anglesa. Ara bé, en quina mesura té el cinema poder de canvi social? Si el nostre objectiu és fer arribar un missatge al màxim nombre d’espectadors i obtenir una resposta positiva, és la clau l’humor? Aparentment, si analitzem les obres d’Eric Toledano i Olivier Nakache, podria ser que sí.

Tots dos directors participen en totes les etapes de producció de les pel·lícules, la qual cosa a Europa és cada vegada més habitual. I, al costat de les seves facetes de guionistes, això els dona la llibertat necessària per a triar les històries que desitgen explicar : conflictes de classe i mobilitat social, immigració, racisme i integració cultural o exclusió de persones amb diversitat funcional, entre altres temes. I això, al seu torn, està recolzat per una societat especialment conscienciada amb la importància de la cultura, com ho és la francesa. Tenir la possibilitat d’expressar-se és el primer pas. I que l’art tingui un cert estatus atorgat per la ciutadania facilita que els autors es decideixin a  explicar les unes o les altres històries i que aquestes tinguin èxit.

Éric Toledano (iqz.) i Olivier Nakache (dta.) al costat de l'actor Omar Sy, protagonista de “Intocable”.
Éric Toledano (iqz.) i Olivier Nakache (dta.) al costat de l’actor Omar Sy, protagonista de “Intocable”. Fotografía: Georges Biard. https://es.m.wikipedia.org/wiki/Archivo:Nakache_Omar_Sy_Toledano_Lumi%C3%A8res_2012.jpg

El reconeixement que Eric Toledano i Olivier Nakache tenen al seu país és, per tant, comprensible, més encara si tenim en compte la tradicional cultura política reivindicativa de gran part dels francesos. Però si volem intentar buscar resposta a les preguntes exposades en el primer paràgraf, l’interessant és l’èxit que les seves pel·lícules tenen i/o poden tenir en altres societats. Aquest fenomen té lloc també amb les obres d’altres cineastes, però en concret les seves tornen a col·locar a primera pàgina la comèdia social. I, la cosa que és segurament més important, ens plantegen múltiples interrogants que ens ajuden a intentar comprendre la funció de l’art com a motor del canvi social.

Les preguntes que ens plantegen tots dos directors poden dividir-se entre aquelles que evoquen les pel·lícules i les que sorgeixen en analitzar les mateixes. En primer lloc, les històries proposades inciten a l’espectador a replantejar-se comportaments o idees sobre certs aspectes de la vida o la societat, així com a mobilitzar-se a nivell individual o col·lectiu per una causa concreta. Mentre que en estudiar quin poder real de mobilització té el cinema i observar l’abast internacional de pel·lícules com les que nomenarem a continuació, ens podem replantejar si existeixen els valors internacionals o quines són les claus a nivell tècnic per a fer arribar un missatge a l’espectador. Eric Toledano i Olivier Nakache, potser intentant donar resposta a algunes d’aquestes preguntes, han optat en múltiples ocasions per la comèdia social. Un gènere que uneix històries fortes i crítiques amb les claus de l’humor i de l’entreteniment, entre les quals destaquen el dinamisme i la música en el cas d’aquests dos directors, i que fan d’ella un gènere molt versàtil i adaptable als objectius de l’artista.

Pel·lícules més destacades:

  • “Intocable” (“Intouchables”).
  • “C’est la vie” (“Le Sens de la fête”).
  • “Samba”.
  • “Especiales” (“Hors normes).

Eric Toledano:

Olivier Nakache:

  • Suresnes, 1973.
  • President de l’ARP (Auteurs Réalisateurs Producteurs).
  • Productora: Ten Cinema.

Entrevistes:

A continuació s’adjunten dos vídeos que poden resultar útils per a conèixer més en profunditat el treball dels dos cineastes i el seu concepte del setè art (tots dos en francès):

Olivier Nakache & Eric Toledano : uneix heure en tête-*à-*tête (Télérama).

VINYLE avec Eric Toledano – émission du 15/10/2018.

Autora: MARÍA FERREIRA

WEBGRAFÍA

Olivier Nakache. (s. f.). Unifrance. https://www.unifrance.org/annuaires/personne/307519/olivier-nakache

Éric Toledano. (s. f.). Unifrance. https://www.unifrance.org/annuaires/personne/307377/eric-toledano

Telerama. (2019, 28 octubre). Olivier Nakache & Eric Toledano : une heure en tête-à-tête. YouTube. https://www.youtube.com/watch?v=VzvXgxzBAls

Vinyle. (2019, 8 mayo). VINYLE avec Eric Toledano – émission du 15/10/2018. YouTube. https://www.youtube.com/watch?v=YRfIMe2icxk

Colaboradores de Wikipedia. (2020, 20 octubre). Éric Toledano. Wikipedia, la enciclopedia libre. https://es.wikipedia.org/wiki/%C3%89ric_Toledano