Isabel Coixet: Una directora entre directors

“Totes les coses bones costen. Vaig una mica encorbada perquè m’ha tocat picar molta pedra”.

La directora Isabel Coixet durant la gal.la dels Premis Goya el 2018

Isabel Coixet és una directora barcelonina considerada una de les directores i guionistes més reconegudes i internacionals dels nostres temps. A més a més, ha realitzat tasques de producció durant més de tres dècades. Va créixer en una família de classe mitjana i té estudis de Filosofia a la Universitat de Barcelona, però ràpidament va abandonar la carrera per dedicar-se al món del cinema. La seva passió pel cinema ve des de la infantesa després de que un familiar li regalés una càmera de 8mm a la seva comunió amb la que va començar a gravar escenes familiars. Tanmateix, la vinculació amb la seva àvia, una taquillera del cine del seu barri, va fer que li interessés el món del cinema així com el so i la imatge.

Des de finals dels anys vuitanta ha estat fent films a Espanya, la primera fou, “Demasiado viejo para morir joven”, que es va estrenar el 1989. Durant els anys noranta i dos mil va rebre alavances de critica i públic com a les pel·lícules “Cosas que nunca te dije” (1996) i “Mi vida sin mí” (2003). Però, va ser amb “La vida secreta de les paraules” (2005) que va aconseguir el reconeixement internacional, guanyant diversos premis en festivals de cinema europeus, com ara la Concha d’Or al Festival de San Sebastián i el Premi Goya a la millor pel·lícula. La carrera de Coixet es caracteritza per una gran versatilitat i diversitat temàtica. Ha explorat diferents gèneres, des del drama fins a la comèdia, i ha abordat temes com la mort, la identitat, les relacions personals, la guerra o la lluita per la igualtat de gènere. Això l’ha convertit en una de les cineastes més destacades i influents del panorama cinematogràfic espanyol i europeu. Entre les seves pel·lícules destaquen “Elegy” (2008), basada en la novel·la “The Dying Animal” de Philip Roth, “Mapa de los sonidos de Tokyo” (2009), una història d’amor i assassinat ambientada a la capital japonesa, i “Nadie quiere la noche” (2015), que narra la història d’una exploradora que busca el seu marit enmig dels glaciars de l’Àrtic. Ha treballat amb actors internacionals de la talla de Juliette Binoche, Ben Kingsley, Isabelle Huppert, Monica Belluci o els espanyols Javier Bardem i Penélope Cruz.

Coixet també ha dirigit documentals, com “Invisibles” (2007), que tracta sobre la vida de persones anònimes que lluiten contra la pobresa i la desigualtat, i “Escuchando al juez Garzón” (2011), que explora la figura del jutge espanyol Baltasar Garzón i la seva tasca a la lluita contra el terrorisme. A més de la seva activitat com a directora, Coixet també ha col·laborat com a productora en pel·lícules com “Pa negre” (2010) o “The Bookshop” (2017). També ha participat en campanyes publicitàries i ha realitzat videoclips per a artistes com Moby, Bebe o Mishima. Coixet ha rebut nombrosos premis i reconeixements al llarg de la seva carrera, incloent el Premi Nacional de Cultura de Catalunya el 2016, la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts el 2020 i l’Orde de les Arts i les Lletres de França el 2021. A més, ha estat membre del jurat de diversos festivals de cinema i ha impartit conferències sobre el paper de les dones al cinema.

Steven Spielberg: el poder de l’entreteniment

De La llista de Schindler a Els arxius del Pentàgon, passant per E.T.

Imagen: Gage Skidmore (https://www.flickr.com/photos/22007612@N05/36150879236)

En nombroses ocasions, quan parlem de cinema social sembla que en aquesta categoria només entren pel·lícules que es defineixen obertament com a tal i intenten transmetre un missatge polític explícit. Aquesta delimitació deixa fora a nombroses obres que, des d’altres enfocaments, també aporten un producte de gran valor social i pedagògic. Entre elles trobem alguns dels èxits de Steven Spielberg, com ara La llista de Schindler, Els arxius del Pentàgon o la ja clàssica pel·lícula de ficció E.T.

Els canvis socials poden produir-se de múltiples formes i perquè un es dugui a terme són necessaris diferents requisits. No sols únicament el coneixement és imprescindible, sinó que la motivació i inspiració també són claus, i aquestes es poden aconseguir des de la ficció o pel·lícules que a priori no consideraríem de denúncia.

La llista de Schindler (1993), segurament la major obra de Steven Spielberg, té un paper social molt important, malgrat que no és una crítica a una situació actual. Aquest emotiu i impactant retrat de l’Holocaust és, com altres pel·lícules i llibres sobre aquest tema, imprescindible per a no oblidar la Segona Guerra Mundial. I quan una pel·lícula té tant de potencial el públic que abasta i la intensitat amb la qual el fa és molt major. Gràcies a aquesta pel·lícula el director va guanyar el seu primer Oscar a Millor Direcció i a Millor Pel·lícula.

Els fets que relata estan inspirats en la història real de Oskar Schindler (Liam Neeson). Un home ambiciós en els negocis i pròxim als alts mandataris alemanys que, després de comprar una fàbrica a Cracòvia durant l’ocupació i emprar polonesos jueus, s’adona de l’horror nazi i decideix utilitzar la mateixa per a protegir la vida dels seus empleats. Indiferència és segurament una de les poques sensacions que no s’experimenten durant la pel·lícula.

La inspiració que, com ja comentem, és imprescindible per a qualsevol espècie d’activisme o compromís social i polític, també és característica d’altres films de Steven Spielberg. Els arxius del Pentàgon (2017) aconsegueixen estimular amb èxit aquest sentiment en l’espectador, i no sols a aquells que siguin periodistes. Narra els esdeveniments ocorreguts en 1971, quan el New York Times i el Washington Post van treballar units per a revelar els papers que ocultaven informació relativa a la Guerra de Vietnam. Aquest relat sobre la llibertat de premsa i el paper dels mitjans de comunicació està d’absoluta actualitat, malgrat que faci referència al mandat de Nixon.

Finalment, cal destacar que l’entreteniment de ficció també pot tenir un paper social rellevant, es busqui o no. No sols la transmissió de missatges polítics té un impacte en el públic, sinó que les reflexions personals i emocions que se suggereixen als espectadors com a individus són un dels aspectes més importants del cinema. Fins i tot l’entreteniment com a tal pot considerar-se una funció social del setè art, per la qual cosa cobra gran transcendència. En el sector de la ciència-ficció i el cinema infantil, del qual no se sol escriure massa, E.T., l’extraterrestre (1982) de Steven Spielberg és un de les icones de la història de l’audiovisual.

Autora: María Ferreira.

Webgrafía:

Mullor, M. (2023, 9 febrero). Las 21 mejores películas de Steven Spielberg, en ranking. Fotogramas. https://www.fotogramas.es/noticias-cine/g37210207/steven-spielberg-mejores-peliculas-ranking/

JR: pot l’art canviar el món?

El fotògraf francès JR bat les barreres entre creadors i espectadors en un documental al costat d’Agnès Varda

https://www.jr-art.net/about

Jean René, més conegut com JR, és el fotògraf amb la galeria d’art més gran del món: el carrer. Les seves ja famoses impressions a gran escala s’han convertit en obres revolucionàries que busquen arribar directament a la ciutadania trencant totes les fronteres entre l’artista i el públic. Les imatges que omplen des dels carrers de París, a la façana de les piràmides d’Egipte o nombrosos museus internacionals, busquen causar un impacte de caràcter social en el públic. I és aquest objectiu el que JR també ha decidit perseguir a través del cinema.

El documental Cares i Llocs, dirigit i realitzat al costat de la ja morta icònica cineasta Agnès Vardà és un d’aquests exemples. El concepte de canvi o progrés social pot entendre’s de moltes maneres, i és per això que també les maneres de contribuir a aquestes transformacions són molt variades i no sempre és possible arribar a un consens sobre si una acció està complint els seus objectius sobre aquest tema. El que és clar, i així ho demostren tots dos artistes, fer partícips de la cultura o d’un projecte social o polític a la ciutadania és un element clau per a crear alguna espècie de mobilització. Aquesta pot anar des de visibilitzar a augmentar l’interès en la cultura o la política, denunciar una situació, etc., però comptar amb la participació de la població sempre és fonamental.

https://www.jr-art.net/about

En aquest documental, JR i Agnès Varda recorren la França rural en una furgoneta dotada d’una gran impressora. Al llarg d’aquest viatge, van retratant els rostres dels locals i pegant-los en façanes i altres construccions. A vegades representant una idea o missatge concret i a vegades amb l’únic, però important, propòsit de posar a les persones en primera línia, fer-les protagonistes. Com a resultat, va sortir una emotiva, personal i interessant pel·lícula que va ser nominada a premis de la talla dels Oscar o els Cessar i va participar amb èxit en festivals internacionals, destacant la seva estrena a Cannes, on va ser premiada amb l’oeil d’or a millor documental en 2017.

Més enllà d’aquest, JR ha estrenat posteriorment altres documentals que continuen en aquesta línia, quant a l’objectiu últim es refereix. Analitzant-los arribem a la conclusió que JR acaba fent una labor que entremescla activitats pròpies del cinema, de la fotografia i del periodisme, sempre amb un activisme darrere, o això sembla. A través de l’art aconsegueix definir realitats que, al meu judici, podrien funcionar com una finestra a una denúncia que porti amb si la intenció de crear un major enteniment i acostament social. Les seves obres, que són exposades normalment a l’aire lliure, pot ser que, a vegades, siguin traslladades al cinema per a poder arribar a un públic més ampli, que no pot presenciar-les en directe, a part de per a explicar una altra part de la història o el procés de creació al qual no tenim accés únicament per mitjà de la imatge. Paper & Glue seria un altre exemple.

https://www.jr-art.net/projects/giants-border-mexico
https://www.jr-art.net/projects/giants-brandeburg-gate-berlin

Per als quals els interessi el seu treball com a fotògraf, aquests últims mesos JR està involucrat en diversos projectes. Entre ells destaca el de “Déplacé·e·s”, a manera de protesta per la situació dels refugiats, destacant l’obra d’Ucraïna, i “Woman, Life, Freedom”, que va començar sent una mostra de solidaritat amb les dones iranianes. Quant a l’últim al cinema, cal ressaltar el curtmetratge The past goes fast, al costat de Robert De Niro.

Autora: María Ferreira.

WEBGRAFÍA:

JR-art. (s. f.). https://www.jr-art.net/